Alicia Keys reina en Badalona como la nueva dama del soul

Bautizada por los medios como la nueva reina del soul, Alicia Keys revalidó anoche su título en el badalones Palacio Olimpico, en el primero de los conciertos que ofrecerá en España para presentar su tercer álbum, "As I am".

Durante dos horas nos deleitó con su gran voz y puesta en escena , de un espectaculo bien administrado.

Un altre cop al cim

EL PERIODICO DE CATALUNYA -LUIS MENDIOLA-VITÒRIA

Retorn al cim. Onze anys després del seu últim títol, la Penya torna a dalt de tot del bàsquet espanyol. De la mà de la doble R, de Rudy Fernández i de Ricky Rubio, dos dels millors talents del planter verd-i-negre, la Penya va poder completar un llarg camí de tornada al lloc que li correspon.L'afició de Badalona torna a mirar amb orgull el seu equip i a disfrutar com ho feia en les seves millors èpoques. Ahir ho van fer. Ahir van disfrutar amb un títol de Copa que té un gust dolç, molt dolç, perquè feia 11 anys --des de la Copa de Lleó, el 1997-- que els verd-i-negres no aixecaven aquest trofeu i perquè aconseguir-lo en territori enemic, al pavelló del Tau, el seu rival d'ahir, davant de l'afició alabesa, li dóna encara molt més valor.La Copa va recompensar ahir el Joventut no només per haver estat l'equip que ha practicat més bon bàsquet els tres dies de torneig, el més espectacular, el més agraït per al públic, sinó perquè el títol també suposa la confirmació d'un llarg treball de reconstrucció emprès pel club per tornar l'equip a l'elit, de la qual havia caigut a finals de la dècada dels 90.Rudy, escollit com a millor jugador de la final després d'una actuació esplèndida (32 punts, 20 a la segona part ) i Ricky Rubio --una figura de només 17 anys, a qui no va tremolar el pols per anotar dos tirs lliures claus a falta de 27 segons (77-80)-- van personificar l'èxit aconseguit per la Penya.Però el triomf d'ahir no hauria estat possible si no hagués estat per la tenacitat del president Jordi Villacampa per redimensionar el club i tampoc sense la direcció d'Aíto García Reneses, que va aconseguir el seu cinquè títol de Copa, que el converteix en l'entrenador més llorejat de l'ACB.TREBALL COL.LECTIUVa ser una conquista soferta, suada fins a l'últim segon, cuinada a foc lent pels verd- i-negres davant d'un Tau al qual la responsabilitat li va pesar més del compte . Aíto va necessitar la millor aportació de la seva estrella Rudy Fernández per consolidar-la.Però també va necessitar fins a l'última gota de suor de secundaris que acostumen a quedar fora dels focus, com Mallet (15 punts, segon anotador de l'equip, i autor de dos robatoris clau en els últims segons) o Popovic, un pivot que va arribar al club amb un contracte temporal mentre esperaven l'arribada de Baxter, i que ha acabat guanyant-se un lloc a la plantilla. Ahir, Popovic va aportar sis punts en nou minuts al tram final.Amb el talent de Rudy Fernández, amb els oportuns triples anotats per Mallet, amb l'agressivitat de Ricky, amb la força de Sonseca i Moiso, amb el caràcter de Laviña, amb la desimboltura de Jagla, la Penya va construir la victòria en un partit que se li va posar molt en contra, després que el Tau acumulés un avantatge de 12 punts (28-16 en el segon quart) que semblaven encaminar-lo cap a un nou èxit que complís la tradició dels anys parells (triomfs el 2002, el 2004 i el 2006).El DKV Joventut no va sortir excessivament malparat d'un primer temps en què va estar completament negat en el tir i els seus percentatges van estar en nivells pèssims (44% en tirs de dos, un 13% en triples, amb 2 de 15). No van acusar únicament els verd-i-negres els nervis, sinó que van arribar a la final sense gaires reserves. Els va pesar jugar tres partits en 72 hores, un handicap important en un equip que fa del desgast físic, i de l'agressivitat, dues de les seves principals virtuts.No és que estigués molt millor el Tau. Però sí que va jugar a favor seu haver tingut un dia més de descans --va jugar els quarts dijous i va descansar divendres-- que el seu rival.CISTELLES INVERSEMBLANTS L'ambició va impulsar en els primers minuts la Penya (2-8), però aviat va acusar la seva falta de frescor, especialment en atac i això ho va aprofitar el Tau per distanciar-se (28-16). Dues decisions dels àrbitres, que ningú va qüestionar, van permetre a l'equip d'Aíto recuperar el pas abans del descans (33-30). Primer una falta antiesportiva de Muoneke i després una tècnica de Mickeal.Va ser al segon temps quan Rudy va decidir assumir la responsabilitat en atac amb cistelles inversemblants que van fer sortir els dubtes a les files de l'equip de Spahija, que va deixar més minuts del compte Splitter i Rakocevic a la banqueta. Tres tirs lliures de Rudy li van donar el primer avantatge a la Penya al tram final (62-64, m. 35), i a partir d'aquell instant, l'equip d'Aíto ja no va perdre el partit de vista. Era la seva gran oportunitat i els verd-i-negres no la van deixar escapar.

Soul per els quatre costats.

… los Irlandeses son los negros de Europa, y los Dublineses son los negros de Irlanda, y los Dublineses del sector norte son los negros de Dublín. Así que decidlo una vez y decidlo gustosos. ¡ Soy negro y estoy orgulloso!
The Commitments, Alan Parker 1991

Amb aquest esperit varem gaudir ahir del concert de soul que va oferir aquest grup Irlandes a L'Auditori de Barcelona, realment fantàstic.

ELECCIONS GENERALS

El proper mes de Març, tornarem a tenir eleccions generals. No cal dir que aquest cop i més que mai es tractarà d’escollir entre dues opcions ben diferenciades, per una banda la dreta, cada cop més extremista, i per l’altra una esquerra, amb un significatiu signe de progrés.
Un projecte que suma o un que divideix i resta, entre els que busquen el diàleg o els que enfronten els espanyols,entre ser optimista i decidit davant dels reptes o els de l’Espanya del no…..O uns o els altres.
En aquets quatre últim anys, el govern presidit per Rodríguez Zapatero a aconseguit moltes fites que demostren un clar avantatge per tots nosaltres.
Un nou i millor Estatut per Catalunya, una inversió en infraestructures de més de 35 mil milions d’euros, som la primera comunitat amb competències en immigració, competències en inspecció de treball i seguretat social, la Llei de la Dependència, un nou Estatut del treballador autònom, varem aturar el transvasament de l’Ebre, el retorn del papers de Salamanca, entre d’altres millores.
També som conscients que algunes coses es podrien millorar, però a vegades no n’hi ha prou amb la bona voluntat de fer les coses.
No entenem com els nostres amics de CiU defensant que, per a Catalunya, és el mateix José Luis Rodríguez Zapatero que Mariano Rajoy.
Han de pensar que una victòria del populars seria un pas enrere molt greu pels interessos de Catalunya.
Des de la nostra comarca del Maresme, els socialistes, tenim dos candidats a les llistes pel Congrés, la qual cosa vol dir que estem ben valorats dins del món polític. En Manel Mas, ex alcalde de Mataró i que ja fa quatre anys que defensa els interessos del maresmencs al Congrés. Volem continuar aprofitant aquesta disposició per a aconseguir més directament el que sigui millor per la nostra comarca i per el nostre país.
Per això volem deixar clar que només hi ha un camí per poder avançar encara més, l’opció socialista.

M'encanta!

http://es.youtube.com/watch?v=YDRId6QmNTA

ANTE TODO SER FELICES

Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como un buscador...Un buscador es alguien que busca; no necesariamente alguien que encuentra.Tampoco es alguien que, necesariamente, sabe qué es lo que está buscando. Es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda.Un día, el buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Había aprendido a hacer caso riguroso de estas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo. Así que lo dejó todo y partió.Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos, divisó, a lo lejos, Kammir, Un poco antes de llegar al pueblo, le llamó mucho la atención una colina a la derecha del sendero. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadores. La rodeaba por completo una especie de pequeña valla de madera lustrada.Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar.De pronto, sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en aquél lugar.El buscador traspasó el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.Dejó que sus ojos se posaran como mariposas en cada detalle de aquel paraíso multicolor.Sus ojos eran los de un buscador, y quizá por eso descubrió aquella inscripción sobre una de las piedras:
Abdul Tareg, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días

Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que aquella piedra no era simplemente una piedra: era una lápida.Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en aquel lugar.Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado también tenía una inscripción. Se acercó a leerla. Decía:
Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas

El buscador se sintió terriblemente conmocionado.Aquel hermoso lugar era un cementerio, y cada piedra era una tumba.Una por una, empezó a leer las lápidas.Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto.Pero lo que lo conectó con el espanto fue comprobar que el que más tiempo había vivido sobrepasaba apenas los once años...Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar.
El cuidador del cementerio pasaba por allí y se acercó.Lo miró llorar durante un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.-No, por ningún familiar —dijo el buscador—. ¿Qué pasa en este pueblo? ¿Qué cosa tan terrible hay en esta ciudad? ¿Por qué hay tantos niños muertos enterrados en este lugar? ¿Cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que les ha obligado a construir un cementerio de niños?El anciano sonrió y dijo:- Puede usted serenarse. No hay tal maldición. Lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré...:
“Cuando un joven cumple quince años, sus padres le regalan una libreta como esta que tengo aquí, para que se la cuelgue al cuello. Es tradición entre nosotros que, a partir de ese momento, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella:
A la izquierda, qué fue lo disfrutado.A la derecha, cuánto tiempo duró el gozo.
Conoció a su novia y se enamoró de ella. ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla? ¿Una semana? ¿Dos? ¿Tres semanas y media...?Y después, la emoción del primer beso, el placer maravilloso del primer beso...¿Cuánto duró? ¿El minuto y medio del beso? ¿Dos días? ¿Una semana?¿Y el embarazo y el nacimiento del primer hijo...?¿Y la boda de los amigos?¿Y el viaje más deseado?¿Y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano?¿ Cuánto tiempo duró el disfrutar de estas situaciones?¿Horas? ¿Días?
Así, vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos... Cada momento.
Cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado para escribirlo sobre su tumba. Porque ese es para nosotros el único y verdadero tiempo vivido".
Y TU... ¿CUANTOS MINUTOS ANOTARÍAS EN TÚ LIBRETA?

Bones Festes